Osona Cuina

L'entrada a l'establiment és més pròpia d'un indret de llarg sojorn que no pas d'un d'estada breu. De fet, l'Aloha és més que un restaurant: és el restaurant d'un hotel; un hotel situat en aquest poble d'aigües llegendàries i d'estances senyorials que és Tona, un d'aquests llocs situats prou a prop i a prou distància de la gran ciutat perquè els senyors de Barcelona l'escollissin com a punt de destí per als períodes de repòs, quaresmals, estivals o d'hivern, tant se val. Se n'apreciaven les aigües i els poders curatius que se'ls atribuïen, a la vegada que es distingia perquè disposava d'una oferta hotelera de bon nivell, àmpliament servicial i amb una gastronomia remarcable. És en aquest context que han situat l'Aloha, des de fa més de vint-i-cinc anys, Marta Oriol i Josep Bou. Les arrels se senten, i les de Josep tenen un peu que trepitja fondo la terra, ja que es va criar a la Fonda del Racó que regentaven els seus pares.

La cuina li ve d'allà. Són records que no s'esborren fàcilment: el dels canelons enrotllats amb parsimònia i de la mà trencada en la beixamel, o el dels peus de porc a la cassola, i el de tants i tants plats de mida fonda. Aquesta és una cuina a la qual Josep ret homenatge, que té continuïtat als seus fogons i que rep carta d'honor. Són els plats que conformen el nucli originari de la cuina tradicional, la de sempre, la que practiquen a l'Aloha, alleujada i posada al dia, això sí. Plats de fonda i lletres clàssiques comparteixen l'escenari. Plats en què queda palesa l'escola, la formació de salser, com al filet amb llenegues i tòfona. Són obres d'ofici i experiència, de fonaments i meticulositat, practicades a cabals i apreses de grans mestres amb nom i cognoms (Romà Juncosa, Joan Ruíz, Salvador Sáez... per citar-ne alguns). La carta és àmplia i variada -així com l'oferta de menús, cosa poc habitual- com pertoca a un establiment d'aitals característiques. Les postres, de faiçó moderna, omplen soles un bufet.

A fora, ja sigui als menjadors interiors o privats, o al jardí a l'hora dels sopars d'estiu, l'aire és plàcid. L'hi aporta Sígrid, la filla del matrimoni, que exerceix de cap de sala i acompanya el comensal cap al gust que és el seu. A la sala, com a la cuina, els col·laboradors formen equip, un equip que els anys de treball plegats ha unit com ja es veu poc.